top of page
CARTELL IGUA INFINITA 2023.jpg

L’aigua infinita   cançons de la mar

 

La mar ha estat, des de temps immemorials, font d'inspiració de poetes, músics i pintors. Ha estat també lloc de naixement d'històries, contes i llegendes, totes elles envoltades del misteri inherent a l'horitzó blau. El cert és, però, que els únics que poden dir que coneixen la mar són els que hi conviuen diàriament i hi creen un lligam ancestral. A la ciutat de Tarragona aquest lligam té un nom i no, no és "balcó del Mediterrani" sinó El Serrallo. Aquest barri i la seva gent són qui explica la mar a la ciutat.

El Cor Ciutat de Tarragona ha volgut demanar a la gent del Serrallo que ens parli del barri. Ells en parlaran i el cor ho acompanyarà amb música "marítima". Sentirem música de la Gran Bretanya (la més marítima de les nacions europees), que amb la seva tonalitat boirosa ens transportaran a un mar fred i llunyà. També escoltarem música catalana, sigui en forma de cançó tradicional o en aquella forma que arribà, fa anys, de l'altre costat del gran mar: l'havanera. En aquest sentit, cal destacar Amor Mariner, de Manel Oltra, qui enguany hauria fet cent anys. I també volem subratllar la interpretació de Bella Flor, una obra de l'arxiu de l'antic Cor del Serrallo que podria portar a una revisió de la història de l'havanera. Hom considera que l'havanera era cantada només en castellà fins a mitjan segle XX, que nasqueren les primeres havaneres catalanes. Aquesta havanera, però, és del 1903 i és en català. Caldrà, doncs, reescriure la història d'aquest gènere a casa nostra? De l'arxiu del Cor del Serrallo també sentirem dues obres més, Marinera i Les Flors, essent aquesta darrera una de les primeres peces corals en català cantades després de la postguerra a la nostra ciutat.

En Pep Escoda, en Fermí Fernàndez (fills del Serrallo) i en Moisès Peñalver (també fill, però adoptat), ens parlaran del barri, de la seva història i, sobretot de la seva gent, aquella gent que viu la mar, aquells que en aquell blau monòton hi saben trobar camins. Mireu bé la mar i potser entendreu el Serrallo. Escolteu atentament al Serrallo i potser hi veureu la mar.

PROGRAMA i text (Moisés Peñalver)

  • El Mariner   -   Xavier Pastrana (*1977)

 

Els nens pescadors i el “ranxo” a la barca

 

Des de l’escola de la part de dalt de la Puda els nens somiaven en ser com aquells homes que ells admiraven, i que cada matí sortien a l’aventura: la loteria de no saber quina captura es faria aquell dia. Al Serrallo l’aventura era més senzilla que la dels conqueridors de nous mons: tan sols omplir les sarsies. Poc més necessitaven per ser feliços. 
El nen del Serrallo comptava mes a mes, amb els dits, quan quedava per ser “gran”. Aquest “gran” estava en els catorze anys. Era l’edat exigida perquè les autoritats expedissin la Cartilla que els permetria embarcar-se. Però hi havia una via per ser un projecte de pescador encara més petit, als dotze o tretze. Li deien el Passi Avant, en el que els seus pares autoritzaven que pogués anar a la mar. Aquells primers dies a la  barca eren tot un repte pels petits grumets, il·lusionats en començar a viure. Els homes de la mar sabien com ensenyar aquests nens, que eren els encarregats de preparar el lloc on menjaven els pescadors. El Mosquit ho explica amb tota sèrie de detalls amb aquella veuota que té. Li dic que no em cridi i em fa saber que em trobaré molts pescadors que parlen en veu alta perquè han passat anys acompanyats del soroll de fons del motor de la barca. El ritual a la cuina era una llei no escrita, transmesa al llarg de segles. Una d’aquestes normes deia com preparar el lloc del ranxo al voltant de la ribella. Cada pescador tenia la seva cullera de fusta marcada amb el seu nom. Abans de pujar a la barca cadascú havia anat a comprar el seu pa, quan encara era de nit. El pa era part fonamental d’aquell ritual de l’alimentació, que començava ad quarts de vuit del matí, encara que podríem dir que de matinada, perquè feia poc que havia sortit el sol.
L’esmorzar havia d’omplir el temps buit fins que la barca arribava al lloc on es calava la sarsia. Sovint eren un parell d’hores, i fins i tot donava per fer una becaina. Allunyat de la terra i els seus problemes, la barca tallava el Mediterrani com un ganivet, acompanyat únicament pel motor incansable i l’olor de gasoil, que es barrejava amb l’aroma de les patates a l’allioli, els fideus o el pa torrat amb les derraderies. Els pescadors seien al voltant de la ribella i només es podia menjar el que els hi tocava. Vol dir el que tenien davant de la ribella, i si li havia caigut només un tros de rap i al del costat tres, doncs a  fotre’s. Pobre de qui fiqués la cullera a la part de l’altra, probablement -Pam!- rebria un bon cop a la mà amb aquella fusta amb què menjaven. Els cuiners, sabedors d’aquesta circumstància, sovint injusta, intentaven repartir el que havia caigut de l’olla. Això sí, el cap del peix sempre se li donava a l’amo de la barca perquè tots sabien que era la part més suculenta del ranxo. Les elits, ja se sap...
Mentrestant, els nens menja
ven a banda amb el que el cuiner posava a la tapa de l’olla, mirant de reüll d’imitar el que feien els grans. I així es feien grans. Després de xurrar les sarsies tocava tornar a port. Els nens miraven des de proa com la barca s’apropava a aquella ciutat coronada per la Catedral i quan estaven a la bocana del port, també a aquella escola d’on havien sortit.
 

  • Adieu, my native shore   -   Robert Lucas Pearsall (1795-1856)

  • Veles e vents   -   text: Ausiàs March (1397?-1459) / música: Raimon (*1940) /arr.: Manuel Oltra (1922-2015)

A dalt i a baix, història de guerres, expropiacions, trens i palaus

1859. Ha esclatat la Guerra del Marroc. El primer raig de sol s’atreveix a creuar pel portal de Sant Antoni i és el senyal perquè els pescadors deixin a la taverna el got  d’aiguardent. Emprenen la baixada cap a la Plaça dels Carros. No, no m’he equivocat: viuen a la Part Alta, als voltants de la capella de Sant Magí, on encara es poden veure reproduccions de barques. Són ofrenes entregades a l’església per demanar al patró bona pesca i protecció. Baixen la pendent discutint si la Guerra del Marroc, que ha començat fa poc, deixarà moltes baixes. Es feliciten dels pocs pescadors que han estat cridats al front, tot i que algun «cremat» crida que tots haurien d’anar a defensar la pàtria de la invasió marroquina a Ceuta. Encara que parlem d’una ciutat llunyana, ja veureu que està més a prop del que penseu.
— “Què collons és això dels carros de ferro que tant es parla? —Crida un pescador que va al final de la comitiva. 
— “Diuen que ens fotran fora per fer els carrils i haurem d’anar a la desembocadura del Francolí. 
— Un d’ells crida des de la capçalera de la rua: «Un mariner que ha vingut des d’Anglaterra diu que això del carril de fer
ro és com una diligència, però sense cavalls, va amb màquina de vapor. Que jo, més que vapor, diria que fa por. Si ja no controlem la barca amb Llevant, què serà d’un tros de ferro que bufa»...
El Serrallo encara no té nom. Per si pensàveu que de ravals només en tenien a Reus, la zona es coneix com el Raval dels Pescadors i encara no està ubicat on està el fortí del Francolí, que serà després l’església de Sant Pere. En aquella platja de la Marina, al carrer de la Mar, viuen els pescadors més pobres, vaja, que es veuen obligats a viure a la intempèrie quan comencen els treballs a la via. Allà han construït barraques, ells en diuen botigues, botigues de mar, que els hi serveixen d’habitatge, però hauríem d’anomenar-les més aviat casetes o magatzems, similars a aquelles de pagès per posar els arreus. La conversa entre aquests pescadors també és la notícia que algun d’ells ha mort al front del Serrallo, a la Guerra de l’Àfrica. Què, ja heu sentit alguna cosa que us sona? Efectivament, quina relació tindrà aquesta batalla amb el nom que porta el barri mariner. Més tard ho explicarem, perquè si ho fem molt llarg el cor s’adormirà.
Un matí, els mariners de la Part Alta -els més adinerats-  i els de les botigues de mar protesten davant del trasllat forçós que el Marquès de Montoliu obliga a fer. Però, resignats, marxen cap a la platja del Llatzeret, on ara està el Serrallo. El Gremi de Marejants aprofita per demanar permís per construir-hi. Perdoneu, ara que hi penso, he dit barri, però amb la boca petita, perquè, com sabeu, el Serrallo és un altre món. Potser un món tan llunyà com el de l’orient, amb històries de pirates turcs, i els seus palaus, perquè, ara enredarem la troca una mica: Serrallo també vol dir harem. 
El 1860 tornen els pescadors que van marxar a lluitar a l’Àfrica. Espanya ha guanyat i a la plaça de la Font es celebra una gran festa. Vaja, més o menys com ara un dissabte a la nit. 
Què? Ja heu comprovat que la distància des del Serrallo de Ceuta o Turquia a Tarragona no és tanta.

 

  • De Simonide  -  Xavier Pastrana (*1977)

 

Mossèn Fort, l’àngel que va fer gran el Serrallo

Xavier Fort Subirats és el seu nom terrenal, però li podem dir directament àngel. Era un nen quan passava pel costat d’aquella petita església als anys quaranta en un Serrallo molt diferent del d’ara. 
El petit Xavi baixava a recollir el peix que el seu pare, agutzil del Mercat Central, encarregava a un amic. Poc es podia imaginar Mossèn Fort que acabaria prenent decisions a la rectoria de Sant Pere, el lloc més estimat per la gent de sang salada. A Palau li van dir que com que es tractava d’una comunitat petita, li podien assignar algun altre destí. Va respondre una frase que hauria de ser gravada al pont. «Reverendíssim, si el Serrallo és petit, ja el faré gran». 
Tampoc sabia Mossèn Fort que la Mare de Déu del Carme va intervenir una nit fosca perquè no perdés la vida. Ningú, ni ell, s’ho explica. Després del judici a qui el va intentar matar, va anar a parlar amb el jutge perquè no el condemnessin. «Capellans així necessita l’església!», diu tota Tarragona,  perquè s’ha fet popular a la ciutat per estar al costat dels malalts i repartint consol als que marxen des de l’Hospital Joan XXIII.  
Mossèn Fort no era home de mar. «No sé ni nedar», diu amb una certa conyeta, perquè li va la broma. Però una de les seves característiques va ser la constància, i quan marxaven els de la llum, allà era ell; quan sortien i tornaven els de l’arrossegament, ell els rebia. I així,es va anar contaminant d’aquella olor i descobrint que darrere d’aquells homes durs hi havia cors tendres. A Vila-seca tancaven un cinema i ell, cap allà, a comprar les butaques. Les va fer instal·lar al Centre Parroquial, convertint un magatzem desendreçat en un teatre. «Mossèn, podríem fer una passió?. I el Mossèn la va impulsar.
Fort explica que es va posar en marxa per tornar a tenir la processó del Carme, parlant amb el Comandante de Marina. S’emociona quan parla dels pescadors que pugen de genolls les escales de l’església amb la imatge. 
I tot era: «Mossèn, mossèn...» i el mossèn va fer uns Pastorets, el mossèn va impulsar la creació de la colla castellera... «Els del Serrallo són una gent maquíssima, però, ei, és essencial caure bé. Si te’ls fiques a la butxaca, amb ells pots guanyar la guerra d’Ucraïna», diu tot segur. Els assajos de les obres amb els pescadors podria ser un monòleg del Capri. «Pare, Jesús va morir amb el cap mirant a la dreta o a l’esquerra?», va preguntar “l’actor” principal. Però, la cirereta la posa quan na
rra la primera sortida de la Colla del Serrallo, a Alcover. Es veu que quan havia de pujar l’enxaneta, algú de la colla se l’havia portat “penjat” i estava al bar amb el nen a coll, mentre tothom esperava que pugés al castell. I és que són gent del Serrallo, aquest Serrallo que Mossèn Fort va fer gran.  
 

  • Marinera  -  text: Martí Marias / música: Josep Cabestany

  • Soirée en mer  -  text: Victor Hugo (1802-1885) / música: Camille Saint-Saëns (1835-1921) / arr. Denis Rouger (*1961)

 

Sant Pere, miracles I tafaneries de transmissió oral



No es pot parlar del Serrallo sense fer menció de la seva església, dedicada a Sant Pere, probablement la capella on es venera amb més passió, pel caràcter entregat dels pescadors. Però com que probablement coneixereu ja de sobres la història d'aquest lloc de culte, crec que hauríem de parlar d'aquelles joies que expliquen els que ja no recorden quan es va jubilar.
Començarem per parlar de miracles. El primer que se sent es que una de les seves parets servia per lligar les barques i que a la platja que hi havia a pocs metres l'aigua del mar era dolça i es podia beure. Tan estrany fenomen segur que té alguna explicació, però és millor creure que era un regal del sant, com aquell argent que els nens trobaven als budells d'alguns peixos que es descarregaven en allà. 
Però el principal miracle va ser quan mossèn Fort, la versió moderna d'aquell arquebisbe Bonet que tant va fer pel barri, va salvar la vida inexplicablement. Un home va donar-li cops al cap amb un martell a la rectoria amb la intenció de posar fi a la seva vida, però després d'insistir una i un altra vegada, el mossèn seguia amb el cap intacte i amb vida. Fins i tot, explica Xavier Fort, el mateix delinqüent no ho entenia. Quan se li pregunta si Déu va tenir alguna cosa a veure, mira als teus ulls i guarda silenci mentre somriu. Com dient "tu mateix".
El Serrallo va “néixer” més o menys el 1873, quan el Gremi de Matejants rep el permís per construir. Arriba a la ciutat el Dr. Constantino Bonet Zanuy, un home de cara bondadosa que és nomenat arquebisbe. Després es va saber que a més de  bondat a la cara, també la tenia a la butxaca. Aquest sant baró veia que molts pescadors vivien a la Part Alta i això li feia sospitar que difícilment anirien a missa si havien de pujar a Sant Magí. Llavors va pensar en què es podria fer una església perquè aquells bons homes tinguessin cobertura... Però eren molt pobres. Així que l'excel·lentíssim i reverendíssim senyor va decidir pagar de la seva butxaca la construcció de l'església. El bo de Josep Maria Sabaté, cronista de la ciutat, va dedicar uns mesos en calcular el que va costar la construcció de l'Església: eren unes cinquanta mil pessetes, amb la rectoria i l'escola inclosa. Això ara serien uns 300 euros, el que costa un dinar per a quatre al restaurant que hi ha davant de l'església. 
L’arquebisbe Bonet va morir mentre es construïa el temple, i tothom va pensar que això quedaria a mitges... No sé si tenia alguna a veure que l'arquitecte es dies Ramon Salas i Ricomà. Però l'arquebisbe va tenir el detall de fer que, com l'avi Florenci, hi hagués una deixa per continuar les obres. El seu traspàs va ser el 10 d'octubre del 1878 i en la seva memòria ha quedat el nom de la plaça que dóna entrada a l'església. Com a curiositat i perquè veieu que això dels mòbils no és tant nou, el Papa Pius IX va enviar una benedicció per telègraf des de Roma lamentant el decés. El que ara seria un WhatsApp, vaja!
Sant Pere ha estat el lloc on s'han batejat, casat i acomiadat tota la gent del barri, que en aquells anys en què es va inaugurar, cap al 1880, eren pocs més de 1.500 persones. Ah, un detall curiós de la història: l'església no està inscrita al registre, ni paga IBI, però això ja ho sabeu. Segurament que hi ha altres elements que també sorprenen de la història d'aquesta petita església, però crec que un dels detalls que més xoquen en llegir la descripció que feia l'arquitecte: a l'oest limita amb la casa d'un tal Josep Adserà que té... un metre d'ample! Això sí que és un bon miracle.

  • Cançó del faroner  -  text: Miquel Desclot (*1952) / música: Josep Vila i Casañas (*1966)

  • I Love my Love  -  Gustav Holst (1874-1934)

 

Les partitures amagades a la confraria del Serrallo, una altra història

Algunes de les cançons que sentireu avui tenen un valor patrimonial que s’ha d’explicar i que també esborraran antigues i errònies creences. A finals dels anys 70, la gent del Serrallo es va bolcar a donar-li impuls a la tradició de cantar Caramelles pels carrers. Va ser abans que nasqués aquesta coral. Francesc Font –que dirigia aquella Coral del Serrallo i que ara s’aixecarà perquè el coneguem- parlava amb un pescador cantaire: 
—Francesc, t’he d’ensenyar uns papers de música vells que hem trobat allà al Pòsit. 
Sota un calaix d’un d’aquells vells armaris de fusta que hi havia a les oficines de la Confraria aquell home va treure un feix de partitures. Aquells papers estaven allà probablement des de després de la Guerra Civil. Allò era un tresor! Potser no d’un gran valor musical, però sí patrimonial i emotiu. Eren la Marinera, La Bella Flor, la masurca Les Flors...
Però d’aquella trobada va sortir una informació valuosíssima, perquè tothom imaginava que havien d’existir havaneres en català més antigues que les que es van donar a conèixer a la Costa Brava a finals dels anys seixanta. Però no es trobaven, perquè... no estaven a Girona, estaven al Serrallo! I l’havanera trobada en aquell calaix no era dels anys 60, sinó del 1902.
Quan Ortega Monasterio –l'autor del Meu Avi-  va veure aquella partitura, que li va mostrar el Francesc, va exclamar: “Carai! Això confirma el que he pensat sempre: que hi havia havaneres en català molt abans dels anys 60/70”. No pot ser que no hi haguessin havaneres en català!”.
El problema és que es buscaven a Girona... i la prova estava al Serrallo de Tarragona. Enteneu ara perquè hem parlat al principi  d'errònies creences?
Dins del repertori d’avui també està la “Marinera”, que és una peça que té totes les formes musicals que es cantaven a les caramelles. Té un inici de sardana, una barcarola típica marinera, una havanera i un valset mariner. Aquesta peça és del 1935, que tot i no ser del 1902, també és un altre exemple de composició en català molt anterior a l’època post franquista.
Per cert, ara que parlem de les èpoques de guerra i Franco. També podreu sentir la masurca, escrita per Mossèn Salvador Ritort i Faust. Quina singularitat té aquesta composició? Doncs que és la primera peça profana escrita en català després de la Guerra. Doncs el religiós que porta nom de carrer, va poder fer aquesta peça en català, una llengua proscrita en aquella època perquè... els capellans estaven exempts de censura. I així va ser com va “colar” aquesta masurca de Les Flors. 
Així que ja sabeu. Quan us parlin de les havaneres de la Costa Brava, sigueu braus i patriotes i responeu que no, que són tant del Serrallo com la Puda. 
Aquells originals trobats quasi per casualitat és probable que vagin a parar a l’arxiu municipal perquè tots els tarragonins i serrallencs (que no és el mateix) estiguin orgullosos.

  • Bella flor  -  Salvador Ritort (1888-1955)

 

Darrere d’un gran barri hi ha una gran dona

Diuen que el nom del Serrallo vol dir: “estança d’un palau turc on viuen les dones”. I d’això parlarem: de la funció de la dona del pescador. Només es recorden dues dones que havien treballat a les barques, una tasca tradicionalment d’homes, tot i que ara seria políticament incorrecte dir que és una feina extremadament dura per una dona, era veritat. 
La dona era esposa, mare, gestora, psicòloga i comerciant. Modificarem una mica aquella frase masclista i direm que darrere d’un gran barri hi ha grans dones. Mentre el pescador estava a la mar, la dona era l’encarregada de fer gestions i demanar els permisos que calguessin a l’empresa familiar. 
La dona del pescador era bona comerciant, i sovint ho demostrava venent el peix que portava la barca. Aquesta funció li havia donat fama de ser sociable, oberta i “trempada”. D’aquí la dita de “sembles una peixatera” referint-se a la dona que “sap vendre” amb aquells tractaments protocol·laris com “nena”, “reina” o “guapa”. 
A elles els hem d’agrair no només l’esforç de criar els fills en temps difícils, sinó la feina de psicòloga. Els dies que anava malament la pesca, a casa arribaven males cares, desànims i mal humor. Allò del descans del guerrer, a les cases del Serrallo també es veia mitjançant l’afecte i el consol. Tractar amb homes durs i de caràcter no era  fàcil. I així pujaven les famílies pescadores gràcies a la labor més visible d’ells i la d’actriu secundària d’elles. Però, realment, eren elles les que conduïen el vaixell de la família. 
De tota manera, no sempre es destinava la funció de la dona a feines domèstiques: sovint treballaven de remendadores de xarxes. Habitualment, el patró es dirigia a la cap del grup de cosidores i acordaven el treball que s’assignava a les dones que la “capitana” decidia. Com que era una feina que depenia de l’atzar, mai se sabia quant de temps portaria, i això comportava hores assegudes a terra o a cadiretes de vímet al costat de les barques. Portaven en un cabàs les agulles, que podien ser de canya, fusta o espina dura. 
De tant en tant, al Serrallo neix la filla d’un pescador implicada en la defensar del barri. Així que tractant-se de dones lluitadores, no podíem deixar de parlar de la Carme Pedrol i el seu treball en moviments socials. Tot i que el moviment que més ha fet ha estat moure les cames per fer els cent metres que separen casa seva de l’Església de Sant Pere. Un recorregut que fa des de no sap quan. «No tinc memòria de quan vaig començar a cuidar l’església». Ella va ser presidenta de l’Associació de Veïns i del moviment Salvem el Serrallo quan s’havien de frenar les ànsies industrials que no contemplaven l’habitatge. Parlar amb la Carme és com obrir un llibre «Ui, com xalaries parlant amb el meu pare!», diu mentre em treu documents signats pel seu avi de la compra de la Puda per 14.000 pessetes. Dones valentes, les remendadores, les mares, les filles, les esposes... i la Carme. Grans dones darrere d’un gran barri.

 

  • Les flors  -  text: Alfons M. Pérez / música: Eusebi Guiteras (1861-1919)

 

Sant Magí: La plaça del diamant 

La plaça de Sant Magí del Serrallo conserva aquella pintura romàntica amb què la Mercè Rodoreda va pintar la seva plaça del Diamant. Però aquí la joia són les persones i les seves vides. A la terrassa del bar La Luz, l’únic establiment que queda obert,  trobes històries de viatges a l’orient i de gent que va arribar al barri des d’Andalusia fa mil anys i encara conserven aquell accent papissot. Per a ells no existeixen les fronteres, només saben que els pescadors són una gran família, siguin de Tarragona o de Baiona. 
La plaça de Sant Magí era la plaça del Pes quan les barques ocupaven el que ara és un passeig amb fonts i estàtues de Beatrice Bizot. La diferència és que les imatges de l’escultora són miniatures, i a la realitat els personatges són enormes. A aquesta petita placeta anaven els pescadors després de baixar de la barca, i allà es feia la subhasta. Estava envoltada de comerços: la merceria de la Laura, un restaurant -el Barceloneta- i la tenda del Pepe, que regia el Josep Pastor. El que era una oficina de Caixa Tarragona ara és un modern edifici on l’art està dins i no a la façana, és l’Escola de Dansa de l’Arantxa Sagardoy i l’Alfredo Bravo.  
Cada porta i cada banc té un record. Com el que va albergar la biblioteca de tebeos del petit Pepo, Josep Pedrol, que llogava els comics del Capitán Trueno a deu cèntims en una mena de biblioteca ambulant.  
A la plaça hi seu el fill de la Rosona amb els seus records de quan la família venia butà; o els viatges a l’Orient de Wilfredo, el bus, i altres “aventures” de soldats com el Donato Lafuente, que són tan “elevades” que no es poden explicar a una església. La majoria d’homes havien fet el servei militar a la Marina, a Cartagena o al Ferrol. Alguns, com el Xavier Veciana, van estar al Juan Sebastian el Cano i amb aquell vaixell-monument van recorre tot el món. Ara, des del seu restaurant -el Xaloc- els viatges els fa amb la gastronomia, plats que haurien d’estar al museu del Port. 
Per la plaça creuaven els pescadors que anaven al bar del Perico -un tal Peñalver- que preparava uns entrepans que feien un metro. De cop arriba un jove ple de tatuatges, un pírcing, rapat d’estribord i amb melena a bavor, i et fa un petó al cap sense conèixer-te mentre crida com Barón Rojo i diu que és cantant de Heavy.  Passa l’Albert Rayo, el DJ, no tots havien de ser vells i records, és l’exemple de què s’avança en el temps. Ell representa la metamorfosi de tocar la guitarra a l’església de Sant Pere, al emetre milers de watts pels baffles.
El bar de la Luz, antany, el portava l’Antònia de la Parrota, casada amb Pataquet, família d’un conegut fotògraf: el Pep Escoda. L’Antònia, en veure entrar al Pep sempre deia que
se semblava al seu avi, el vell Escalat. Ell recorda com tots els pescadors de la llum baixaven amb el seu esmorzar de casa i comentaven com havia anat la pesca. Ah, si hi havia partit, tots cap allà a veure el futbol per la tele perquè a les cases del barri només hi havia ràdio.  
La plaça del pes no s’ha dit mai plaça del Diamant, però allà les joies són els records de la gent. 

 

  • The Lover’s Ghost  -  Ralph Vaughan Williams (1872-1958)

  • Amor mariner  -  text: Pere Quart / música: Manuel Oltra (1922-2015)

 

Hemingway no va conèixer l’Hospitalero del Serrallo, una llàstima

Josep Papió, l’Hospitalero, passeja la seva figura singular pel Serrallo recordant quan les cases tenien les portes obertes i el felicitaven per haver pescat 280 llagostes amb la barqueta. A la postguerra, ell era el Manolín de Heminway, aquell nen que acompanyava al pescador de la novel.la “El vell i la mar”.  A bord del “Serafi”, amb només nou anys, el seu pare el va ensenyar a estimar la mar. I, vuitanta anys després, continua enamorat de la pesca amb la seva barqueta. Ja té vora 90 anys, però la cara se li il·lumina com un nen quan veu un llobarro o una llagosta. Els seus ulls, petits i cansats, contrasten amb unes mans que el sol i la sal ha anat retorçant. I llavors, en una conversa que emociona, aquest petit gran home et diu altiu i orgullós que ell és mariner i pescador. “Em dic Josep Papió”. Li preguntes pel pare, i ell respon que es deia Josep Papió i era pescador. La història es va repetint: l’avi també es deia Josep Papió, i també era pescador. Quan freguem la història d’una família que en comptes de llet de la mare van mamar aigua salada a finals del segle dinou, ja pares. Ah, no! Queda una pregunta: “I el seu fill com es diu?” Ho endevineu? Sí, senyors, Josep Papió. 
L’Hospitalero coneix molt bé aquell carrer Espinach, dedicat a Don Aniceto, un banquer que era propietari de les terres on es van aixecar les primeres cases del barri, cap al 1880. Allà es van instal·lar els seus pares: el Josep i la Maria quan a Madrid no hi havia rei, a la República.
Al Club Nàutic, el Tomàs Forteza li va ensenyar a moure les veles en aquell petit Juan Sebastián El Cano que s’utilitzava per ensenyar als nois a festejar amb el Llevant. “Ens vam haver de lligar el pare i jo al pal major per no sortir disparats durant una mànega”. Ara, al 2023, d’amagat, puja a la barqueta i, si pesca, torna feliç al Serrallo, el seu Serrallo. 
És una llàstima que l’Ernest Hemingway no l’hagués conegut. “El vell i la mar” començaria d’una forma diferent, més romàntica, perquè estaria basada en aquest petit gran home, a qui tothom estima en aquesta petita república independent de pescadors.  

  • Passeu pel port  -  text: Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) / música: Xavier Pastrana (*1977)

bottom of page